Volem un fill(CAPITOL 2)

 

Amb sap greu dir-vos això, però no podeu tenir nens.

Quant aquell home ens va donar la noticia sens va caure el mon a sobre, jo no vaig poder reaccionar , vaig estar uns segons sense fer cap gest i aquell home quant ens va veure les cares no sabia que dir-nos.

Vaig mirar al meu marit , a ell sa li queien les llàgrimes ,cosa que a mi no va trigar gaire a passar-me.

Vam sortir de la consulta plorant els dos , la gent que i avia a fora esperant sens va quedar mirant, mentres nosaltres anàvem sortint de allà dins.

Vam anar directament cap a casa ,teníem el cotxe a fora aparcat i va agafar el cotxe el meu home ,per que jo no amb veia amb cor de conduir.

De tant en tant el meu home ma anava mirant i no deia res, cap dels dos podíem dir res.

Cada semàfor que trobàvem de camí de casa servia per que el meu home sa eixugues les llàgrimes.

Vam pujar a casa de seguida i ens vam seure al sofà i vam començar a plorar els dos abraçats , el telèfon es sentia de fons però no ens vam aixecar a agafar-lo.

Va passar molta  estona i quant estàvem mes relaxats vam anar a sopar a fora de casa a un restaurant del poble del costat, per que no sens caigués la casa a sobre.

[@more@]

Durant el sopar vam estar parlant molta  estona i ens vam plantejar de adoptar a un nen recien nat de algun país com la indià.

Vam decidir que o intentaríem de adoptar-lo ja que no podíem tenir nens i a nosaltres dos ens feia moltes ganes tenir un fill, i ja que no en podíem tenir almenys en podríem ajudar a un de un país que no o passen gaire be.

Al dia següent vam anar a informar-nos de com o aviem de fer i vam rellenar els papers per la sol·licitud.

Van passar uns mesos gaire be un any i un dia ens van trucar donant una bona noticia.

Ens van dir que a la indià i avia un nen el qual podíem adoptar, no ens o vam pensar gaire temps i vam dir que si.

Durant aquells mesos que no ens deien res ja fèiem plans de com faríem per pagar l’adopció , hauríem de treballar mes del compte però que valdria la pena per tenir un fill encara que fos adoptat.

Vam preparar l’habitació del nen amb moltes ganes ,la vam pintar de colors molt vius amb dibuixets per la paret i els mobles nous .

Al cap de una setmana de la noticia vam anar a buscar el bitllet per anar cap a la indià a buscar al nen al qual domes aviem vist per una fotografia.

De camí al aeroport quant anàvem amb el temps just ens vam adonar que portàvem els dni però no els passaports ,ens els aviem descuidat a casa amb els nervis estàvem arribant i ens era gairebé impossible tornar a casa i tornar cap al aeroport  amb tant poc temps….



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.